RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  El grupet de les quatre noies solia reunir-se, després de les classes de la tarda, rere la tàpia de l'edifici en obres a tocar de l'institut. La Raquel no hi participava mai. Era nova, una estranya incorporada al curs un parell de setmanes abans de les vacances de Setmana Santa. Les noies de la tàpia, induïdes en bona part per la Sílvia, la líder del grup, la ignoraven. Era com vinguda d’un altre món. Vestia diferent, amb certa distinció, res de xandalls, pantalons estripats, camisetes ajustades, jerseis esllenegats o jupes de cuir. No portava pírcings ni fumava. I mai deia paraulotes. Era viatjada i sabia idiomes. Des dels primers dies ja es va veure que seria la primera de la classe, destacava molt sobretot en matemàtiques i llengua. Per acabar-ho d’adobar era atractiva, ben plantada, i els nois, sobretot en Xavier a qui la Sílvia li agradava, no li treien els ulls de sobre. Ben aviat va saber que difícilment podria competir amb la Raquel, peró orgullosa com era, amagava ta...

  Com fa habitualment abans d’incorporar-se a la feina, entra en un dels bars de l’edifici del davant per fer un tallat. Allí la veu. Feia vint-i-sis anys que no en sabia res. No ha canviat gaire. Els seus ulls negres, tan vius de quan era jove, estan ara una mica apagats; es pentina exactament de la mateixa manera: cabells curts, estirats, i serrell de tall recte; només unes poques canes deixen traslluir el pas del temps. Seu a la barra com esperant ser atesa.   L’home s’atura, respira a fons, i fa un pas endavant. La saluda simulant seguretat i exagerant sorpresa. Ella, amb els ulls ben oberts i un somriure d’orella a orella, li correspon amb aquella mirada que ell tan recorda i encara enyora. Es fan un parell de petons i després ve la conversa.   Parlen de manera una mica impostada i paraules atropellades. Parlen d’allò que esperarien els qui no coneixen la seva història: feina, família, fills... A ell, i segurament també a ella, l’encontre li remou el passat. Però...

  He de sortir de casa ben d'hora. És un dia especial: toca llegir el text que demana la professora: un monòleg interior, màxim 200 paraules.   Pel camí, abstret, dubto.  Oblido, fins i tot, saludar les persones conegudes del veïnat. Traspasso el carrer i per poc m’atropella un cotxe. M’he passat amb el meu escrit? No voldria que es repetís el desastre del curs passat. I si busco alguna excusa per no llegir?   A l’aparador de Documenta, m’aturo. Hi llueix una reedició de Pregunta-ho a la pols de John Fante. Recordo bé una frase del pròleg que li va escriure Bukowsky: parla només d’allò que ningú no gosa i ningú no ha escrit mai.  Atreveix-te. Ara sí. Em sento envalentit. Llegiré. Què caram!   Allò de l’any passat va ser culpa d’aquella dona tan agradable que sempre seia al meu costat. La paraula que va pronunciar, i sobretot la seva actitud en pronunciar-la, em va inspirar. Jo em vaig limitar a deixar-me anar. Vaig escriure arrauxadament i sense fre. ...

Ha sonat el despertador exactament a les cinc del matí. Ha sortit del llit sense fer soroll per no despertar la seva dona que dorm plàcidament. S'ha dutxat, vestit, i pres un cafè per estar ben despert. Amb la maleta preparada d’ahir nit, i la cartera de mà, ha sortit de la casa  procurant no fer soroll i tancant la porta amb doble volta de clau.  Camina Pau Claris avall, en direcció a l’aerobús que el portarà a la T1 per després volar cap a Frankfurt. En el terra humit del carrer, la foscor s'alterna amb els reflexos de la pàl·lida llum dels fanals. Només algun taxi i alguna ànima solitària semblen habitar la ciutat. Sirenes d'ambulància sonen a distància. A l’alçada de Consell de Cent dos nois amb xandall i caputxa posada van en direcció contrària. Tenen mala pinta. Per uns moments l'home sembla dubtar de si seria millor canviar de vorera. Opta per seguir endavant amb pas decidit. La distància que els separa s'escurça. Quan es creuen camina tens però fa com si...

  Un sedan negre de vidres tintats para davant Tiffany's. En els seients del darrera uns joves es petonegen apassionadament. Vesteixen xandall esportiu, ell negre i ella blanc immaculat. Amb veu melodiosa, quasi inaudible, ell diu:  -  Només serà un moment, t’agradarà. Ella contesta: -  Estimat, estic impacient, no tardis.   Dos guardaespatlles, caps rapats i ulleres fosques, baixen del vehicle. Mentre un obra la porta del darrera, l'altre, atent i tens, mira a dreta i esquerra. En el mateix moment que el jove baixa del vehicle, s'obre la porta de Tiffany’s i en surt, amb reverències i somriures d’orella a orella, un home elegant, vestit blau fosc i calba lluent, l’acompanya una dona jove vestida de rosa. Tots junts entren a la joieria.   Quinze minuts després el jove del xandall en surt acompanyat, per l'home calb i la jove de rosa. Un dels guardaesptalles obra   la porta del vehicle, el jove hi puja i el cotxe arrenca.   Segons deprés el c...

Sentia de nou necessitat de matar. El neguit després de quatre mesos era massa gran i ja no podia esperar més. Primer escolliria la víctima i la resta ja es veuria. Com sempre actuaria amb absoluta cautela.  Les activitats culturals d’Elizalde li van semblar una bona opció i es va apuntar a un dels tallers d’escriptura creativa. En total eren setze persones i ja d’entrada va saber que amb poques excepcions la majoria dels apuntats es coneixien, segurament d’edicions anteriors. I des del primer dia una dona de mitjana edat que no parlava amb ningú, i semblava estranya a la resta del grup, li va cridar l’atenció: expressió cansada, faccions més aviat dures, lluïa una petita i curiosa cicatriu a la templa esquerra. La intuïció de l’home li va fer pensar que aquella dona de semblant trist, probablement una ànima solitària, podria ser ben bé l'escollida tan anhelada. En el taller cadascú presentava els seus escrits per ser analitzats en grup. Els de la dona eren ...

  L’home obra la porta del seu despatx, empentant-la, i tot enfurismat entra al menjador on la seva dona, tensa, l'està esperant.  Amb ira en prou feines continguda l'home dispara: - La Mariona ha trencat el llum de taula. - Quin llum? - L’antic. - El del teu despatx? - Sí. Ja saps que no pot ser cap altre. El del meu despatx. El llum de taula. - Segur que ha estat la Mariona? - I qui si no? Només som 3 els que vivim en aquesta casa. - Ah! - Ja saps que em va costar una picossada. Una peça única d’antiquari.  - Ja. Molt bé. Me’n vaig. - Com que ja i que molt bé ? Com que te’n vas! I et quedes tan ample ? Quan tornis vull que em portis la teva estimada Mariona al meu davant ! Només ella pot ser la responsable. Mai m’ha acceptat com a pare ! Sempre m'ha vist com un padastre distant ! - M'en vaig i no tornaré. - Com que no tornaràs? Què dius ? - No tornaré i a ella ja no la veuràs mai més. - Però què cony passa aquí ? Què vol dir tot això ? - Tu...