RELATS CURTS RAMON GALLIFA

L’Hipòlit malvivia a precari en el terrat del carrer de la Pujada 33, en una mena de construcció minúscula, poc sòlida, construïda sense llicència municipal. Era de sostre baix, d’uralita, i no feia més de 20 metres quadrats. L’habitacle, si és que se’n podia dir així, tenia dues habitacions. A la petita, sense finestra, hi dormia. Només hi tenia un matalàs i un orinal que quan calia buidava directament al desaigua del terrat. Feia vida, si d’allò se’n podia dir vida, a l’altre habitació. Tot el que hi havia era una simple caixa de fusta, que feia de taula, una cadira vella de boga, un parell de capses de cartró amb roba entaforada, i una galleda per les restes del menjar que arreplegava de les deixalles del mercat. De dia, l’habitació, en prou feines s’il·luminava amb la llum del sol que es colava per una finestreta de vidre esquerdat reforçat amb cinta adhesiva,   i de nit l’Hipòlit feia servir les cues d’espelma que el capellà de la parròquia tenia a bé proporcionar-li...

  NO ES RAZONABLE   --- No es razonable—dijo con voz baja y grave. --- No es razonable—repitió levantando un poco la voz y ladeando la cabeza evitando la mirada de su hermano. --- ¿Por qué lo dices? --preguntó este inquieto, casi en un susurro. --- No podemos esperar  a que él muera. Yo ya no quiero comer más carne de perro—afirmó mirándole ahora directamente, sin pestañear---.Después vomito y es peor. Debemos escapar ahora que todavía nos quedan fuerzas La conversación siguió en voz muy baja como si temieran que sus palabras llegasen a su padre que parecía dormitar en el cuarto oscuro. --- ¿Se dará cuenta si escapamos?—dijo el segundo con temor y cara de espanto.  ---No. No si lo hacemos cuando él duerma profundamente. Ocasiones habrá. Y no temas. El viejo ya no tiene fuerzas para nada. Se pasa el día en el cuartucho durmiendo, apenas se levanta, y cuando está despierto solo sabe rezar a la espera de un milagro.    ---Pe…pero es nuestro pad...

Dilluns, 14  Per fi dormen. Estic rebentada. Amb els nens tota la setmana serà dur. He sentit com s'aixecava del llit, a les 5, procurant no fer soroll i he fet veure que dormia. No m’ha besat com no fa últimament. Poc desprès he sentit el lleu cop de porta de quan marxava i he maldormit fins 2/4 de 7. He despertat els nens. I vinga! En marxa! Un vas de llet, prepareu les carteres, aquí teniu els entrepans, a rentar cara i mans, pentinar i vestir. He passat la tarda a la residència dels pares per fer-los companyia, els hi devia. I desprès, com cada dia: recollir els nens a l’escola, amb la bossa del berenar, acompanyar-los al bàsquet als Lluïsos i, finalment, cap a casa. Dutxa, vigilar que facin els deures, 15 minuts de pantalla, sopar i dormir. Són les 12 i en Ferran encara no m’ha dit res. Ni una trucada, ni un missatge. No és estrany i ja res em sorprèn. He de dormir. Avui amb una pastilla sencera.   Dimarts, 15 Després de l’escola els hi he posat la tele perquè em de...

¡Ay José Pablo! Tú que has salvado tantas almas, salva la mía. ¿Qué me dices? ¿Qué has rezado mucho por mí? Pues me alegro pero sigue rezando, que buena falta me hace. De la misa no sabes ni la mitad. Probrecito. No te enteras. Mucho Vaticano, misa diaria y rosario. Ni que fueras del Opus. De tu pobre hermana, no sabes casi nada. Y ya te digo yo, en la vida lo he pasado fatal. Yo quería un hombre y no lo tuve. Ya sé que soy bajita y fea. Lo de amargada fue un añadido.  Claro! Mis queridísimos papás como que no podían casarme me dijeron: Hala! A cuidar de tu hermano que es cura y ya sabes, los curas tienen mucho trabajo. Pues sí, así fue y así me quedé. Para vestir santos que se dice. Pero en el fondo fui rebelde. Que lo sepas. Pequé de pensamiento porque de obra, por más que lo deseara, no pude. ¿Es pecado pecar de pensamiento? No digas nada que ya se la repuesta: de pensamiento, obra u omisión. Pues prefiero la obra, joder. Rabia que me da. ¿Lloras? ¿Que me calle, que me calm...

Can Calopa és el lloc on teníem el privilegi de viure els gloriosos  estius de la nostra infància i adolescència. Érem 7 germans i 12 anys  separaven la germana gran del petit, qui us parla. La casa disposava d’un  jardí ampli, amb taula de ping-pong, i sempre hi havia moviment. Era època  de llargues vacances escolars i ens dedicàvem al dolce far niente. En podria  explicar moltes d’anècdotes d’aquella època, totes en general tenyides de  gran innocència. En recordo però una de molt especial, en la que tots els  germans hi interveníem, i en què la casa era protagonista; una mostra  d’allò tan vell i conegut que l’entorn ajuda a crear històries i emocions.   D’origen antiquíssim i estructura reformada l’any 1698, Can Calopa és  un edifici a 4 vents de planta rectangular amb tres nivells, baix, pis i golfes,  i teulada a 4 aigües. L’aspecte general és el d’una masia senyorial vella,  antiga, però ben conservada. De la casa,...

  Admiro aquelles persones que tenen per costum muntar uns magnífics àlbums dels seus viatges, amb fotografies datades cronològicament, etiquetades i degudament comentades. Una mica indolent que soc, mai n’he estat capaç ni m’ho he plantejat. Sempre he sabut que em faltaria paciència i constància.  I a falta de registres gràfics, quina mena de records conservo del meus viatges? La  memòria ha fet la seva feina  i no sempre entenc les seves raons. Allò que recordo, allò que primer em ve al cap, més que els grans museus, l’arquitectura urbana, els centres històrics, les grans catedrals, els paisatges impactants, que tot això també, són coses ben simples i alguna que altra anècdota viscuda una mica especial.  Recordo per exemple les cares de gat que em semblava veure en la majoria de finlandesos; els paisatges erms d’Islàndia amb tota la gamma de colors de roques volcàniques imaginables; els gaiters escocesos tocant en una taberna de la Royal Mile d’E...

  Dies i dies tancat entre quatre parets sense veure la llum del sol. Ni una maleïda finestra. Ni un trist rellotge de paret. No sé ni en quin dia visc ni quina hora és. Ja fa estona que demano ajuda i crido. Ningú ve. Mai hauria pensat que els meus fills, els meus estimats fills, se’m traurien de sobre d’aquesta manera, i em deixarien en aquest desgraciat lloc de vells abandonat de la mà de Déu. Em vaig deixar convèncer. Que hi estaria molt bé, molt ben cuidat, millor que a casa, que en tenien molt bones referències, que em vindrien a veure cada setmana... I sí. Em van venir a veure cada setmana, dissabtes o diumenges, però això només va durar un parell de mesos. Després les visites es va anar espaiant. D’excuses moltes, i finalment ni això. Que si el treball, que si tenim molta feina, que més endavant... Res. Egoistes. Ingrats. I jo que els hi havia donat tot!     I Sor Ignacia. Quan ve de visita amb els metges, o amb les infermeres, sap quedar molt bé. Em parl...