UNA CRIATURA FANTÀSTICA


- Pare. Què és aquest cosa que es veu a la meva càmera hologràfica?

- Ara no puc fill. Soc a dalt configurant la nova aplicació. Em descrius què veus?

- Diria que és un animal. Té dues potes, un cap petit amb una boca picuda que sembla dura, i està com cobert de plomes de colors. No té braços però sí unes extremitats al costat, sense mans i plenes de plomes. És molt xulo !

- Ah! Sí ! El teu avi me’n va parlar. És un exemplar d'una espècie que en deien ocells de quan encara hi havien boscos, molt abans de l’any de la Cendra i de la Gran Refundació. Ocells sí. N’hi havien de moltes menes, grandàries i colors. Volaven i diuen que fins i tot alguns cantaven melodies tan dolces que la gent s’aturava i s'hi embadalia. Després baixo i m'ho miro.

- Doncs que bonic !  Com m’agradaria poder veure’ls i sentir-los !

- Ho intentarem fill, a mi també m’agradaria. Crec que hi ha un canal que permet veure gravacions de la vida d'abans. 

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'ESPERA

Imatge
(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...
Més informació

"EL RAPTE DE LA NINFA"

Imatge
  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...
Més informació

IDIL·LI

Imatge
La Marieta va estar servint a casa durant molt poc temps, potser un parell de mesos. Els pares la van despatxar i va haver de tornar a Dosrius amb la seva família. Jo vaig haver d’amagar la meva ràbia i també les llàgrimes.   Ella era de complexió prima, cara rodona, de nina, i tenia els cabells llargs i negres recollits en una cua de cavall que li arribava fins a mitja esquena. De seguida la noia em va agradar, la veia molt igual a mi. Jo fill únic, tenia 10 anys i ella, menuda, tot just complert els 16.   La casa on vivíem, al P utxet, era gran. S'hi accedia des del carrer per un petit portal i una escala estreta i llarga, amb 4 replans, que salvava l'equivalent a 2 pisos de l’Eixample. Les habitacions es vertebraven a l’entorn d’una escala interior, amb els seus replans, que es distribuïen en tres 3 nivells fins el terrat.   L’escala era doncs l’eix central de la casa, i en aquella època, que jo em sentia rei i centre de tot, era el lloc idoni per demostrar les m...
Més informació