A LA BUGADERIA

 

    Mentre l’Enriqueta estava emprovant  a la nena el vestit de primera comunió, jo fullejava l’àlbum de Dalí que m’havien regalat. Coneixia una bona part de la seva obra i passava pàgines tot recordant-la, però la Construcció tova amb mongetes bullides (any 1936) i El rostre de la guerra (any 1940) van acaparar tota la meva atenció. 

I vaig passar una mala nit. Dalí em parlava amb el seu art de l’horror de la guerra. I em van revenir els records tristos mai enterrats.  El patiments de la família durant les dues guerres que els hi va tocar viure, i el pressentiment gens tranquil·litzador dels conflictes actuals. 

Un dels episodis més colpidors que coneixia era el viscut pel meu avi. Era un dels que va sobreviure al canal de la Mànega l’any 1916 en el naufragi del ferry SS Sussex, que en ser torpedinat per un submarí alemany, es va enfonsar. Ell es va salvar però no Granados. L’avi va presenciar com el músic es llençava a l’aigua per intentar salvar la seva dona i els dos morien ofegats. Aquell i altres relats de guerra van tenyir per sempre més la meva indissimulada vulnerabilitat. 

I sí. Dalí va revifar les més pors i aquella dia em va ser molt difícil dormir. Quan finalment, la son em va vèncer, a les primers  llums de l’alba, la meva dona em va despertar. Primer amb delicadesa però desprès apressant-me. Sentia com si sortís d’un pou fosc, amb tot el meu cos, braços, cames, i cap, com de plom, i el cervell negant-se a obeir a la meva estimada dona que insistia dient-me: Vinga va, lleva’t ! Quina nit que m’has donat ! Corre, que has d’anar a la bugaderia a rentar les fundes del tresillo, que a la festa de la nena tot ha de lluir.   

I a la bugaderia em teniu. Després d’engegar el programa de rentat, vaig seure a la banqueta que hi havia just al davant de la rentadora. Només havia d’esperar i aprofitar per descansar, el cos m’ho demanava. En pocs minuts el rum-rum monòton de les rentadores, la  freda llum esmorteïda del local, i l’olor narcotitzant de detergent i suavitzant em van sumir en un estat de sopor, lassitud i gran sensació de descans. 

No sé com va ser que em vaig trobar enganxat al sostre de la bugaderia. Em veia a mi mateix a la banqueta al costat de la meva dolça filla vestida de blanc, mantellina blanca i amb un llaç rosa que li cenyia la cintura. La nena mirava fixament, com hipnotitzada i amb llàgrimes que li lliscaven cara avall, la rentadora que girava i girava amb el seu rum-rum de no parar. Jo volia saber què veia però enganxat al sostre no podia. Va ser el meu jo de la banqueta que ho va saber: la tapa de la rentadora convertida en un ull de bou d’un vaixell que s’enfonsava. En el seu interior tot d’homes i dones bracejaven inútilment per salvar-se.