RELATS CURTS RAMON GALLIFA

  Llegint i rellegint amb sorpresa i consternació l’article del New York Times, vaig recordar, amb el cor trencat, l’última vegada que la vaig veure.  Aquella nit, la dotzena de companys que més ens havíem fet durant la carrera, celebràvem el final dels estudis d’arquitectura de l'UPC. Un sopar en un restaurant de l’Eixample barceloní. Jo seia a la dreta de la Judith i l’Andreu, el graciós de la colla, seia a la seva esquerra. Abans de seguir amb el meu relat deixeu-me dir que, d’estudiants, la Judith era una noia molt atractiva i la més brillant del curs. Alta, metre setanta-vuit, a la seva cara, boca ampla i llavis grossos, hi destacaven uns immensos ulls blaus de mirada serena i intel·ligent. Segur que ja us podeu imaginar la de borinots que l’envoltàvem. A mi, em tenia el cor robat però em guardava de manifestar-ho. Entre tímid i acomplexat, físicament no donava la talla, en qüestions de noies era molt innocent.   La primera part del sopar va ser molt agradable. Vam c...

Es tanca una porta, se’n obra una altra  A la vila de la vall, envoltada de prats i pinedes, s’hi vivia força bé, encara que de distraccions no n’hi havien pas gaires. En Prudenci, el seu escombriaire, havia conegut l’Estefania en el programa de la tele “Trobi parella”. Es van caure en gràcia i, per sorpresa del presentador del programa i de tothom, van decidir viure plegats. Eren tan diferents!  Ell era bonhomiós, tranquil, i amb la seva feina, que feia amb cura i dedicació, se'l veia feliç. Cada matí escombrava els carrers i buidava les papereres i de nit, amb el seu carro arrossegat per una mula vella, recollia les escombraries.  Ella era especial. Capritxosa i somiadora, li agradava cridar l’atenció. Vestia pantalons amples de tiro baix, samarretes ajustades, lluïa tatuatges i un pírcing que li penjava del llavi inferior. Tocava la flauta dolça i ballava amb gràcia seductora.  La relació no va durar, no podia durar. Ella el veia conformista, poc ambiciós ...

  Quin error de vida, estimada. No hi ha prou llàgrimes per plorar-la.   Catorze pisos i només una escala. Un lloc vell, caspós i lamentable. Lamentable com la nostra història.   Per la finestra, la negra nit. Fums i flames. Una  dansa macabra.   Sirenes que udolen. Bombers, ambulàncies Gent terroritzada que crida i xiscla. Auxili ! Ajudeu-me !   Socors !   I el record inesborrable em treballa. M’enfonsa. No va quedar res. Sense salvació, ni redempció. Tot va ser massa gran. Tu m’escridassaves. I jo, bloquejat, no reaccionava. Córrer ! Córrer ! Em cridaves. I jo, arraulit i covard, em vaig negar a escoltar-te.   Només volia desaparèixer !   I ell desesperat: Pare. Mare. Veniu. Veniu. No em deixeu. No parava de cridar. I tu, com una boja, t’hi vas abraonar. T’hi vas llençar. I tot va ser inútil: Dues vides estroncades.   Els meus ulls, i tot jo, us van plorar fins que se'm van ac...

  Els pares de la nena estaven tot cofois preparant la seva primera comunió. S’havien aplicat en educar-la, ja de ben petita, en l’oració i els bons costums cristians, recuperant ells mateixos la pràctica religiosa que feia temps havien abandonat: pregària diària abans d’anar a dormir, i la mare feia que, a partir ja dels 5 anys, la criatura els acompanyés a la missa de precepte dels diumenges. Calia donar exemple.       En el darrer curs de primària, als 7 anys de la filla, l'escola, l'escola de les Dames Negres, va convocar als pares de totes les nenes que farien la primera comunió, per donar els detalls de l’acte religiós; amb la presència del senyor rector de la parròquia, també van insistir amb la necessitat de la preparació catequètica corresponent. I clar, van apuntar-hi la nena. Ella era llesta i aplicada, i com els pares una mica ingènua. Diàriament, desprès de l’oració d’abans d’anar a dormir, li agradava que la mare li expliqués coses de religió i s...

  El comandant Yamal Ben Kebir, pocs minuts abans de donar l’ordre de sortida de la nau en direcció a Nova Terra 442, l'antiga Kepler-442b, reflexionava sobre la trista història del planeta Terra que havien d’abandonar. Mentalment retenia una data important per les referències futures, si és que hi havia futur: 22 de setembre de l’any 3.248.   Primer la contaminació de Terra va comportar la caiguda de la fertilitat d'homes i dones. La natalitat va caure en picat   i només en 250 anys, la població es va veure abocada a l’extinció. El desig d'amor d’homes i dones,   desig d'amor curador, persistia. I els nadons dels temps antics van haver de ser substituïts, al principi, per tota mena de mascotes, principalment gossos i gats, però la curta vida d'aquests animals, i la seva creixent manca reproductiva, van fer necessària altres solucions.   ROBOTHYC INC. va trobar la solució amb dos línies de productes. Nens robots amb models de totes les edats i característiques...

  Ella era una periodista reconeguda pel seus reportatges en zones de conflicte. I ell actor de teatre. S’hi va casar perquè l’home de jove era interessant, agradable, de bona presència i tenia enginy, conversa, i un gran sentit de l’humor. El seu ofici no garantia una continuïtat d’ingressos, però ella hi confiava: per poca feina que li encarreguessin sempre hi hauria allò de l’Institut del Teatre i, amb els seus contactes, qui sap, potser algun encàrrec en alguna sèrie de la tele, i per què no? Potser  alguna obra més ambiciosa en algun teatre de la ciutat. Ell però, sempre deia que volia volar alt, molt alt, en els millors escenaris del món. I ho deia a la seva manera teatral: enriolat i batent els braços com si fossin ales. Hamlet, Machbet, qui sap.   I tot va anar segons lo previsible. La vida de l’actor és dura, la feina li venia per temporades, i a períodes de certa activitat, una obreta a la tele, algun paper secundari en algun teatre de renom ...hi havien perío...

  (Inspirat en Stravinsky) Les primeres llums de l’alba anuncien el nou dia, un dia molt especial, el dia de la gran celebració. Les tribus d’arreu, desprès de llargues treves, eixugar-se les llàgrimes i honorar els morts, han abandonat les velles, sagnants i inútils batalles. Han deixat de banda les seves diferències i, finalment han trobat la font del benestar; i no de guerra. Cóm havien estat tan cecs? Ara, la gent, de cultures i veus diferents, es mira i s’agrada. I avui, quan ja les primeres clarors apaguen les estrelles de la nit, joves i grans, exultants, surten dels seus caus amb ilusió renovada. Cal prepar-se i engalanar-se per la gran desfilada de migdia: aixecaran banderes i marxaran al so de trompetes, corns i timbales.   I quan la llum del sol s'enfila rere els turons de la vall i ilumina la plana, inesperadament, l’incipient blau del cel dona pas a tots els colors del roig, primer amb tons tènues, després de sang encesa, i de ponent arriben núvols de ventres in...