RELATS CURTS RAMON GALLIFA

A la paleta, el Blau, el Vermell i el Grog esperen que l’artista mallorquí els hi enfonsi pinzells, rasquetes i altres estris per barrejar-los i empastar-los a la tela on un cap demoníac de nas llarg i punxegut, dibuixat amb carbonet, espera pacient. Vermell: I què farà ara aquest? Com ens barrejarà? No ho veig clar, aquest cap no m’acaba d’agradar, em recorda un dimoni. Que lluny estem dels vells temps quan homes tan diferents com Rembrandt, Caravaggio, Mondrian i tants altres ens feien brillar i avui som admirats arreu del món.   Groc :: O quan Van Gogh, el meu preferit, ens barrejava amb una passió que gairebé cremava el llenç. Fins i tot Picasso i Dalí jugaven amb nosaltres com si fóssim alquímia pura! Blau : Ostres Van Gogh. Amb ell he viscut moments de glòria. Però ara… No sé. Sembla que molts dels artistes més reconeguts passin de nosaltres. Mireu per exemple Ai Weiwei: treballa amb materials potents, contundents, i en grans espais, però nosaltres gairebé no hi som. ...

    Inspirades per la lectura de les “Soutinesques” de Rodrigo Cortés dels seus “Cuentos telúricos”. (2024).   1. Narcís Pensava que els anys no li passaven factura. Es veia bell i atractiu. Coquetejava amb totes. Volia ser desitjat i elles, enjogassades, s'hi divertien. Quan es va operar de cataractes, el mirall va fer que caigués del cavall.   2. Victorià La seva veu era de natural forta, greu i engolada. Era dominant encara que les seves paraules eren buides. Tots callaven i se'l miraven.   3. Màxim  Es creia tota una autoritat per interpretar i descriure la realitat. Sempre donava consells i deia el què calia fer. La gent, ja tipa, li va girar l'esquena. Decebut es va tancar en si mateix i ara s’ha perdut en el no res.   4. August Era de molt parlar i opinar i mai escoltar. Va ser així que quan li volien advertir que el perill era imminent i calia tocar el dos, no en va fer cabal i el tren li va passar pel damunt.   5. Llàtzer N’es...

  El juliol del 77, quan el seu fill només tenia 5 anys, aprofitant que havia de supervisar unes suposades obres a Rio de Janeiro va decidir deixar-ho tot i quedar-s’hi a viure. Ho havia de fer. O escapar o afrontar el risc del deute impossible de les seves partides de pòquer. No gosava explicar-ho a la seva dona, sabia que mai el perdonaria. Fugir era l’opció encara que li dolia especialment pel seu fill. I així va ser. A Rio va tallar tota la comunicació amb la seva dona i el fet de que els seus pares fossin ja morts de feia temps, i ell fos fill únic, facilitava la desconnexió.   Hostatjat en una pensió barata, no li va ser difícil trobar feina de cambrer en un dels xiringuitos de Copacabana; però en un any de treballar-hi ja en va tenir prou. Era jove i el cos li demanava oblidar. El cuquet d’experimentar una vida nova va fer que s’unís a un grup de hippies que feien vida a prop de la platja. I amb ells ho va provar tot: marihuana, coca, també  ayahuasca, i tan de...

(Escoltant el piano de Felisberto Hernández, músic i escriptor uruguaià) Fatigat, arribes a casa i no hi ha ningú. Les maletes descansen al rebedor com dos testimonis muts del teu viatge. Tot és silenci i només el tic-tac del rellotge t'acompanya. Mentre esperes que la teva dona arribi, et disposes a fer l’esforç de desconnectar de tot allò que has vist i que tan et pesa. Et treus les sabates, poses la ràdio, sona un piano que penses que t'ajudarà, i et deixes caure al sofà de les teves dolces migdiades. La música de cadència lenta i melangiosa t’atrapa i, en contra de la teva voluntat, et porta de nou al tros de món on has estat; perceps la melodia com si t’arrossegués en tota la seva tristesa. Veus de nou les barraques de llauna, fusta i fang, arrenglerades sota la pluja. I els ulls de la gent que hi viu: homes que seuen i fumen i no es parlen; ulls blancs i lànguids en cares fosques; rostres de desesperança i dolor. Veus també munts de gent que camina per carreteres i ...

(fotografia de Cartier-Bresson) El sol ja s'amaga rere el cel de núvols enteranyinats. La casa, en la seva simplicitat, parets blanques i sense finestres, és indiferent a l'home i la seva absència.   I també ho són les noves àmfores i gibrells quina bellesa contrasta amb la vellúria dels testos abandonats i plantes mortes.  Però el gat, el gos i l'ocell, les úniques criatures que ara l'habiten, viuen i senten, cadascun a la seva manera, el silenci del moment, i p erceben la tensió de la rutina trencada. El gat, immòbil i pacient, observa atent el gos que ja no pot amb la seva ànima. Les moltes corregudes, anades i tornades, per rebre l’amo dalt del carro tirat per la mula vella, han estat debades. Avui, els seus lladrucs de benvinguda han estat substituïts per gemecs planyívols de tristesa. Ara, decebut i cansat, amb la cua entre cames, l’animal gosa ullar l’interior prohibit de la casa. Voldria entrar i ensumar tots els racons i sentir l’olor de l’amo que enyora,...

  (El rapte de Prosèrpina, Bernini 1622) El sol il·luminava la plàcida vall de verd i flors, i l'aire suau bellugava en dansa lenta les branques dels arbres. Llums i ombres s'alternaven a les aigües quietes del llac. Jo, exultant i ajupida, era allà amb les mans humides de rosada, recollint les primers flors de la primavera per fer un gran ram a Ceres, la meva dolça i estimada mare. I de sobte va passar. La llum del cel es va apagar, i l’aire suau i càlid de la matinada va donar pas a ratxes impetuoses d'un vent fred i hostil que va enmudir la cridòria alegre dels ocells i el cant intens i rítmic de les cigales. I la terra va tremolar com un cos gegantesc que ha contingut el plor massa estona. I després d’un silenci espès, ell es va presentar i l'espai i el temps van deixar de ser. Tot va succeir en un instant, com un llamp fosc que no fa soroll. Ell em mirava, i els seus ulls ardents de desig eren com pous negres sense fons. I em va arrencar de la terra. Les ma...

  Mohamed no tenia més opcions. O arriscar-se creuant el desert i un cop a la costa del nord d’Africa pujar a una embarcació que el duria a Canàries i de Canàries a la península, Barcelona, o quedar-se a Sierra Leona per acabar a la presó de Freetown, acusat d’haver participat a la guerra dels diamants fent costat a les tropes de Libèria.   La seva família, amb gran esforç, havia reunit els 3000 dòlars demanats pels intermediaris i ell no els podia decebre: havia d'anar endavant i fugir del país. Un cop a Barcelona, on hi tenia contactes, treballaria de valent i estalviaria perquè el seus pares i germà poguèssin comprar els bitllets d’avió, visitar la ciutat com si fossin turistes, i també quedar-s’hi.   La travessa del desert, quatre llarguíssims dies de camió en cabina tancada amb cinc homes joves com ell, va ser dura però sempre esperançada. Cosos frec a frec i entumits, calor tòrrida de dia i fred de nit. El conductor i el seu acompanyant parlaven poc i, a ells, n...